Aquesta és la zona de la pesquera d’Encots :
Això és el que la natura ens ha regalat donant-nos l’oportunitat de gaudir d’un entorn meravellós.
Alguns habitants de La Marina, en la seua lluita per la supervivència i la seua devoció per les coses de la seua terra, van obrir sendes que ara ens permeten tindre accés a aquests entorns meravellosos.
I això és el que les nostres administracions públiques porten ja més de quatre anys permetent en la senda creada pels nostres majors camí del paradís d’Encots:
Aquesta és la quarta vegada que presentem denúncia per un atemptat inacceptable sobre una zona natural on tenen competències tres administracions públiques, Costes, Conselleria i Ajuntament de Xàbia. La primera vegada que ho vam fer ens vam sorprendre com en un espai declarat LIC i , per tant, protegit del nostre litoral, es pogueren fer aquestes barbaritats sense que cap administració ho hagués impedit. Però ara després de 4 anys i mig és absolutament indecent que la situació, no soles no s’haja redreçat, sinó que encara està pitjor amb més enderrocs i restes vegetals abocades sense control.
Després de 4 anys i de patir la ineficaç acció de les administracions, a causa d’una legislació densa i inaplicable, com és el cas de la llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge valenciana, en la qual els terminis per a resoldre expedients s’han de fer en 6 mesos, amb una disminuïda plantilla de personal funcionari per a executar aquests expedients, ens fa pensar sens dubte que esta llei és beneficiosa per a l’infractor, ja que en la majoria dels casos l’infractor no rep un càstig proporcional al dany realitzat, com es pot veure en el cas al que ens referim.
És molt fàcil fer grans declaracions grandiloqüents sobre bones intencions en favor del nostre entorn natural, setmanes de la biodiversitat amb gran aparell mediàtic i ressò als mitjans, però si les administracions no són capaços ni de crear els mecanismes per a que aquestes bones intencions serveixen d’alguna cosa, protegeixen l’entorn que és de tots, inclús quan n’hi ha drets de propietat que no haurien de ser un dret de cuixa sinó en tot cas el privilegi del seu usdefruit, és que com a societat no valem res. La natura ens dona un paradís i nosaltres el convertim en el paradís dels enderrocs.
INSTITUT DE RECERCA OCEANOGRÀFICA DE XÀBIA